Història

S'han trobat restes prehistòriques de destrals de pedra, sílex i ceràmiques del Neolític i que asseguren poblament a la zona en aquesta època. Prop de la Codina, s'hi localitzaren restes arqueològiques, fragments de ceràmica de finals de l'Edat de Bronze o principis de la de Ferro, d'entre els anys 1200 i 650 aC. Del període romà, entre el Coll i Sant Benet, es descobrí una ara romana vòtiva i runes d'un petit templet.
 
La primera referència escrita la trobem el 860 quan apareix en un document el lloc Ausor quan fou atorgat un alou de la Vall al monestir d'Amer. Sembla que, en aquesta zona, els àrabs no s'hi establiren sinó que fou un lloc de refugi per als habitants de les planes. Aleshores, Osor formava part del comtat d'Osona.
Sant Pere d'Osor a principis s.XX Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
Sant Pere d'Osor a principis s.XX
Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
 
En s.X documentem Santa Creu d'Horta (902), la parròquia de Sant Pere d'Osor (917) i el Coll (949). En aquest mateix segle, els veguers o senyors de la Vall d'Osor foren el noble Sala i el seu fill Isarn. Mort aquest, les terres anaren a parar a mans del comte d'Osona que, el 993, les vengué al prevere Sanç. El 994, el terme d'Osor va esdevenir independent, amb un senyor diferent al del castell de Solterra i de Sant Hilari.
 
En el segle XI consta la parròquia de Sant Miquel de Maifré (1068) i el XII, vers 1125, l'edifici parroquial fou substituït per una església romànica consagrada pel bisbe de Vic Ramon Gaufred. El 1144, Ramon Berenguer IV concedí el privilegi a la Vall d'Osor: que disposés de la facultat de constituir una mena de consell general dels caps de casa per discutir problemes que afectessin la vida de la Vall; també restaven eximits de pagar la cugucia i s'atorgava llibertat a les donzelles previ pagament de dos sous

El Santuari de Nostra Sra del Coll als anys 1920 - 1930 Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal

El Santuari de Nostra Sra del Coll als anys 1920 - 1930 
Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
 

Senyors de la Vall en els segles XIII i XIV, fruit de vendes o empenyoraments dels comtes o reis, foren Bernat de Centelles, Bernat de Peratallada, Sibil.la de Saga, Isabel de Cabrera i Artau de Foces a qui el 1352 Bernat II de Cabrera comprà els dominis de la Vall, moment a partir del qual varen pertànyer al vescomtat de Cabrera. Osor tenia 95 focs, uns 380 habitants.

Famílies importants en el senyoriu dels Cabrera foren la Paba, la Mata, la Recs, la Romagueres, la Vilanova i la Sarriera, que n'esdevingueren senyors quan Joan II els va cedir la Vall pel seu suport durant la Guerra Civil Catalana. El terme s'organitzava en tres parròquies, Santa Creu d'Horta, Sant Daniel de Maifré i Sant Pere d'Osor i es repartia entre la Sagrera -edificacions entorn de l'església- i una bona colla de masos.

Castell de Montsoriu, situat a Arbúcies, pertanyent als Senyors de Cabrera des del s.XI al XV

Castell de Montsoriu, situat a Arbúcies, pertanyent als Senyors de Cabrera des del s.XI al XV

En el s.XV també es produí un fet extraordinari que trasbalsà aquest sistema de viure: entre 1410 i 1430 es produïren un seguit de terratrèmols que enrunaren cases de la vila, l'església, el pont i masos, cosa per la qual es va haver de reconstruir el terme com demostra la important presència de construccions posteriors -can Roure, el Pont, la Torre de Recs...-. La població se'n ressentí, a 1553, era de 63 focs, uns 252 habitants.
 
Els segles XVI i XVII foren de recuperació demogràfica malgrat el bandolerisme. El 1592 el priorat del Coll s'uní a la dignitat abacial d'Amer i el 1632 es construí la capella de Sant Gregori; la població arribà, a 1687, a 80 focs, unes 320 persones. Els senyors de la Vall foren els Vilanova, els Puigferran, els Sarriera i el marquès d'Aitona. Paral.lelament, les muntanyes servien de refugi de bandolers amb incursions delectives a la vila i a masos. Destacaren Perot Rocaguinarda, l'Escrivanet, Jaume Masferrer "Toca-son" i el mític Joan Sala "Serrallonga". La colla d'en Serrallonga va cometre segrestos, robatoris i enfrontaments amb les autoritats. En una batuda, a 1630, el batlle Benet Quintana ferí de mort un company de Serrallonga, Cristòfor Madriguera.
 
El s.XVIII i principis del XIX fou una època d'augment demogràfic, a 1782 la població era de 1250 habitants i a 1855 de 1777, el més alt de la història. Tot i això, el període es caracteritzà pels enfrontaments bèl.lics. Així, es va viure la Guerra de Successió amb moviment de tropes seguint ordres del jutge d'Hostalric o del veguer de Vic a favor de Carles d'Àustria i contra Felip d'Anjou. Les autoritats municipals, el 20 de setembre de 1714, es rendiren a l'exèrcit borbònic del general Brancamon; l'ambient, aleshores, era de desolació i pobresa.
 
La plaça d'Osor a principis del s.XX. En primer terme l'antiga escola Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
La plaça d'Osor a principis del s.XX. En primer terme l'antiga escola 
Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal

 

Situats de ple en el s.XIX, la situació no varià massa ja que les tres carlinades influïren en el terme. La primera, de 1833 a 1840, Guerra dels Set Anys, provocà segrestos, assassinats, afusellaments, saquejos i incendis com el del santuari i el casal prioral del Coll que, a més, foren usats com a hospital. De la segona, entre 1847 i 1849, la Guerra dels Matiners només es té constància de moviments de tropes i estada de soldats a la vila. La tercera, de 1872 a 1876, la Darrera Carlinada, fou la més violenta i intensa. Hi va haver enfrontaments entre columnes liberals del coronel Cabrinety i de Font de Mora i faccions carlines de Savalls, Auguet i Piferrer "l'adroguer d'Anglès"-que hi va deixar la vida- entre Osor i el Coll, fins al punt que la població durant uns mesos de 1872 i de 1875 va caure a mans dels carlins, fins que el novembre de 1875 es va restituir l'ordre; les baixes foren nombroses, incloent-hi l'afusellament per part dels carlins de l'alcalde Josep Boscà. Entremig, podríem esmentar enfrontaments entre trabucaires i l'exèrcit, com el de 1842 entre el capità Boada i el trabucaire Ramon Felip que acabà amb un tiroteig a la vila amb diversos ferits, entre ells l'alcalde Josep Gravalosa. A més, un famós trabucaire era d'Osor, Martí Plademunt "Becaina", esquarterat a Girona el 1829.
Accions del 1916 de la Société Nouvelle des Mines d'Osor, creada després de que la mina fos llogada a la Societé d'Arts et Études de París al 1900
Accions del 1916 de la Société Nouvelle des Mines d'Osor, creada després de
que la mina fos llogada a la Societé d'Arts et Études de París al 1900
 
A les acaballes del s.XIX i les primeres dècades del XX, quan la població d'Osor s'estabilitzà al voltant de les 1250 persones, la vila inicià un procés de modernització que comportà la conducció d'aigua corrent a partir de 1886, instal.lació d'enllumenat elèctric a partir de 1911, arribada del servei telefònic el 1921 i inauguració de l'edifici escolar el 1936 i del Local el 1937. A part, el 1905 es va acabar el tram de la carretera que uneix el poble amb Anglès i el 1925 el de Sant Hilari. Socialment, els osorencs vivien bàsicament de les tasques forestals, destacant els carboners, els pipaires, els traginers, els bosquetans i, sobretot, els roders que a 1892 fundaren la Sociedad de Areros que el 1900 s'anomenà Arera Osorense, que existí fins a 1939 i que, el 1913, durant la celebració de la Festa del Treball organitzà un important acte a la vila en el qual es donà a conèixer la unió de les diferents societats rodellaires de la comarca; es tracta d'una de les associacions obreres de caràcter sindical més important de la població al llarg de la història, la primera del seu ram, que participà activament en una gran vaga entre 1913 i 1914, que impulsà el 1917 la cooperativa L'Econòmica i que arribà a 150 afiliats.
ntiga fotografia de les mines d'Osor (primera meitat del s.XX)Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
Antiga fotografia de les mines d'Osor (primera meitat del s.XX)
Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
 
A part, esmentar l'existència d'una empresa tèxtil a les Mines d'Osor, l' explotació minaire situada allà mateix -que, documentada des de 1821, va tancar a 1980 i es tracta d'una de les activitats més significativa durant molts anys- i diferents oficis (espardenyers, fusters, ferrers...)
 
La Segona República arribà a Osor amb el republicà Julià Soler Ripoll al capdavant de l'ajuntament fins a 1934 i Lluís Obiols Taberner fins a 1936. La guerra civil féu explotar moltes tensions acumulades i es produïren enfrontaments, col.lectivitzacions i morts: dotze a 1936, vuit a partir de 1939 -entre l'alcalde entre 1936 i 1937, Pere Gamell Dull- i dinou al front. Demogràficament, els efectes foren aclaparadors: Osor perdé un 20% del seu cens, passant a tenir 1174 habitants a 1940.
Reproducció d'un bitllet emès pel municipi d'Osor durant la guerra civil Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
Reproducció d'un bitllet emès pel municipi d'Osor durant la guerra civil
Font: Cedida per Albert Climent a l'arxiu municipal
La primera postguerra va ser dura -exilis, temors, afusellaments, empresonaments, multes...-, incloent-hi enfrontaments entre la guàrdia civil i grups de maquis. En els anys cinquanta es produïren símptomes lleus d'apertura cultural: cantades corals i de caramelles en català a partir de 1953, representacions dels Pastorets a partir de 1957 i audicions de sardanes. També es realitzaren millores i obres com la construcció dels Nínxols a l'entrada del poble venint de Sant Hilari Sacalm per evitar esllevissades, a finals dels quaranta, del Pont dels Soldats a la carretera que va al Coll entre 1940 i 1967, la pavimentació amb llambordes dels carrers de França, Pont i Verger a finals dels quaranta principis dels cinquanta, la reconstrucció de l'edifici de l'Ajuntament, a 1965, la inauguració de la presa de l'embassament de Susqueda a 1967 i la construcció del Parc Infantil a 1971. Referit a l'associacionisme cal esmentar la federació de la UE Osor a principis dels cinquanta -malgrat que existia des de 1936-, la fundació de l'Agrupació Coral Sant Pere d'Osor a 1953, del Club Rosó a 1967, de la Societat de Pescadors a principis dels seixanta i de diferents grups teatrals. Successivament, els alcaldes foren Lluís Obiols Taberner, Josep Bertrana Monteys i Josep Cerver Coll. La població inicià un important retrocés per l'abandonament dels masos i el tancament de les mines, passant dels 1183 habitants a 1950 a 649 el 1975.
 
La democràcia municipal arribà el 1979 quan Osor tenia 484 habitants. Des d'aleshores, els alcaldes han estat Josep Bertrana Monteys, Pere Puig Boada, Jordi Vilaró i Isidre Font Coromines. Exceptuant el període de 1979-1983, amb una llista independent, el govern municipal ha estat a mans de CiU que, de fet, ha estat el grup més votat a totes les eleccions seguit del PSC exceptuant les autonòmiques de 1992 quan ho fou ERC.
 
En els darrers anys, el municipi s'ha anat modernitzant, urbanitzant i promocionant. Els projectes de Delimitació del Sòl Urbà i de Normes Subsidiàries, l'obertura i construcció del carrer dels Països Catalans, la construcció de la piscina municipal, de la pista polieportiva, del nou camp de futbol i del pont del Maroi, l'ajardinament de diversos espais, la inauguració d'un càmping, d'una casa de colònies i d'una casa de turisme rural, la rehabilitació i modernització de la casa consistorial, del Local, del dispensari municipal, de l'enllumenat públic de molts carrers, de les instal.lacions i captacions d'aigua corrent i de les escoles, a més de la de moltes cases, la urbanització del barri del Solaric i la rehabilitació del casc antic, mostren els nous aires que es respiren en una població estabilitzada al voltant de les 500 persones amb una lleu tendència a la baixa que, això sí, exceptuant el comerç tradicional, alguna empresa relacionada amb la fusta, l'explotació forestal, la jardineria o la bijuteria, ha d'treballar fora del municipi.
 
Font del text: F.Bruguera